Els instruments de la música popular del segle XX (i XXI)
1. Les guitarres
1.1.La guitarra espanyola
Instrument musical de corda compost per una caixa de ressonància en forma de 8, un mànec (mástil) llarg i amb cordes, generalment sis, que es fan sonar amb els dits o una pua.
Està fabricada amb diferents tipus de fusta. La caixa compta amb un forat circular en el centre de la tapa, per on sona (rosetó). Damunt del mànec hi ha el diapasó, dividit en 19 compartiments o trasts.
L'instrument que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab d'Al Andalus (Oud) , junt amb altres instruments europeus (Mandolina, tiorba, llaüt, vihuela, etc.)
OUD
VIHUELA
1.2. La guitarra acústica
Es podria dir que és la versió nord-americana de la guitarra clàssica. La diferència fonamental és que és més gran, i les cordes són de metall en lloc de cordes de nylon. El seu disseny és molt més variat que el de la guitarra clàssica (diferents forats, mides, colors, adornaments, etc)
L'adjectiu "acústica" és pres directament de l'anglès “acoustic guitar” per diferenciar-la de la guitarra elèctrica, ja que no te cap mena d'amplificació elèctrica. Per a denominar la guitarra tradicional, utilitzen“Classical / Spanish”
1.3. Guitarra elèctrica
Una guitarra elèctrica és una guitarra amb un o més transductors electromagnètics anomenats pastilles (pickup en anglès) que gràcies als seus imants i bobines converteixen les vibracions magnètiques de les cordes en impulsos elèctrics capaços de ser amplificats i processats. La guitarra elèctrica necessita sempre ser connectada a un amplificador o un sistema d'amplificació, mitjançant un cable.
Hi ha tres tipus bàsics de guitarres elèctriques:
a) Cos buit o guitarres elèctriques de caixa
Històricament van ser les primeres a inventar-se (cap a 1930), ja que són guitarres acústiques a les quals s'incorporava una pastilla per poder amplificar el so en les bandes de jazz. També s'anomenen electroacústiques
b) Cos semi-sòlid
Son molt més estretes que les electroacústiques, i això permetia tocar a més volum, i començar a distorsionar el so. També són molt més còmodes a l'escenari, poden penjar-se al coll i el guitarrista te molta més llibertat de moviments. Les guitarres elèctriques de cos semi-sòlid es caracteritzen per tenir, a vegades, forats a l'exterior amb formes en "f" similars als de les caixes de ressonància dels violins i altres instruments acústics, deixant espai per a afegir una altra pastilla. Son les que utilitzaven els creadors del Rock&Roll, com Chuck Berry.
c) Cos sòlid,
Les guitarres de cos sòlid no tenen caixa de ressonància, de manera que el cos és un tros de fusta en el qual van inserits el mànec, i la part elèctrica (cables i pastilles).
Les guitarres de cos sòlid no tenen caixa de ressonància, de manera que el cos és un tros de fusta en el qual van inserits el mànec, i la part elèctrica (cables i pastilles).
Entre els fabricants reconeguts d'aquest tipus de guitarres destaca Fender, amb els seus models Stratocaster (foto) i telecaster, o Gibson (Les Paul, SG)
Algunes guitarres elèctriques també compten amb un sistema en el pont que genera un efecte de vibrato anomenat Tremolo, amb una palanca metàl·lica.
2. 4. Baix elèctric
El baix elèctric és un instrument similar a la guitarra elèctrica però més gros i amb un so més greu. El disseny clàssic de baix elèctric té quatre cordes, encara que actualment existeixen moltes variants: models de cinc cordes,de sis cordes, i fins i tot amb més. Pot fabricar-se amb o sense trasts (imitant al contrabaix)
La manera de produir el so és la mateixa que en la guitarra elèctrica. El primer model de baix elèctric produït massivament el va crear Leo Fender, a partir del model stratocaster, i totes les grans firmes/marques de guitarres elèctriques també fabriquen baixos. Poc a poc, va reemplaçar al contrabaix a la majoria de grups, a partir de l'època del Rock&Roll.
2. Nous teclats del segle XX
A partir del piano, al segle XX apareixen uns nous teclats que són part insubstituïble de la música popular (jazz, pop, rock...).Aquestos són: Hammond- Rhodes- Sintetitzador
2.1. L'òrgan Hammond
Un Hammond és un instrument musical creat per Laurens Hammond basat en l’òrgan, però que canvia el mecanisme d’aire per l’electromagnetisme. Els tubs de l’òrgan es substitueixen per oscil·ladors, que poden combinar-se entre ells amb diferents interruptors, i es connecta a un amplificador com les guitarres elèctriques.
Té un moble de fusta, dos teclats manuals, un per als peus, i altaveus, per la qual cosa és molt pesat. Per això des que van aparèixer els sintetitzadors, hi ha teclats més lleugers que imiten el seu so.
No va tindre èxit com a òrgan d’església, però si en altres gèneres musicals, com a jazz, rock, soul, pop, etc.
2.2. El piano Rhodes
Harold B. Rhodes va inventar un piano transportable per a ensenyar música a l'exèrcit. En 1959 es va associar amb Leo Fender (el constructor de guitarres elèctriques) i va continuar fabricant-los fins a 1984, en part pel naixement dels sintetitzadors més lleugers i versàtils.
Els martellets colpegen una vareta de metall rígid , unida a una barra de metall i una pastilla d’una guitarra elèctrica transforma la vibració en un impuls elèctric, com la guitarra elèctrica.
El teclat es va introduir en els grups de jazz, i a partir d'ací al rock i pop.
Actualment s’ha reeditat una versió moderna del piano Rhodes. Hi ha una variant, igualment utilitzada, el Wurlitzer, amb un so més agut.
Els teclats moderns amb sintetitzador, incorporen el so del piano Rhodes, igual que el piano, o l’òrgan hammond.
2.3. Els sintetitzadors:
Un sintetitzador és un aparell que genera (o sintetitza) i manipula sons per mitjans electrònics. Amb este artefacte es poden crear nous sons així com reproduir els dels instruments musicals coneguts. La forma de l’onda generada és alterada en la seua duració, altura i timbre per mitjà de l’ús de dispositius com amplificadors, mescladors, filtres, reverberadors, seqüenciadors o moduladors de freqüència.
El sintetitzador va aparèixer en la dècada de 1960. Es maneja amb un o més teclats. És possible crear un número quasi infinit de sons i combinacions i poden imitar-se molts instruments. També poden produir-se sons que superen la capacitat dels instruments convencionals i que es combinen amb els que capten els micròfons. Estava destinat a investigar les propietats del so, no a ser un instrument musical, però poc a poc tant músics de formació clàssica com a grups de música pop/rock van anar introduint aquest instrument.
Actualment, els sintetitzadors amb teclat conviuen amb sintetitzadors virtuals de software, utilitzats a estudis de gravació i Dj's.
El sintetitzador va aparèixer en la dècada de 1960. Es maneja amb un o més teclats. És possible crear un número quasi infinit de sons i combinacions i poden imitar-se molts instruments. També poden produir-se sons que superen la capacitat dels instruments convencionals i que es combinen amb els que capten els micròfons. Estava destinat a investigar les propietats del so, no a ser un instrument musical, però poc a poc tant músics de formació clàssica com a grups de música pop/rock van anar introduint aquest instrument.
El sintetitzador va aparèixer en la dècada de 1960. Es maneja amb un o més teclats. És possible crear un número quasi infinit de sons i combinacions i poden imitar-se molts instruments. També poden produir-se sons que superen la capacitat dels instruments convencionals i que es combinen amb els que capten els micròfons. Estava destinat a investigar les propietats del so, no a ser un instrument musical, però poc a poc tant músics de formació clàssica com a grups de música pop/rock van anar introduint aquest instrument.
2.4. Segle XXI.
Actualment hi han dos nous conceptes de teclat, que amb el temps sabrem si donen peu a nous estils i artistes. Per una banda tenim les tablets, amb software i sons cada volta més potents, i per l'altre un nou concepte de teclat amb teclat i diferents sensors: el seaboard
